˂˂<

Parc natural del Desert de las Palmes

( Web )

Situat prop de Castelló, en la localitat de Benicàssim; el Desert de les Palmes és una serra molt escarpada pròxima a la mar, amb cotes que partixen dels 200 m fins als 729 m del mont Bartolo. El seu nom fa referència al fet que es tracta d’una zona deshabitada i a l’abundància del margalló (Chamaerops humilis). Majoritàriament la roca mare predominant és el gres roig (rodeno) que origina sòls àcids.

Presenta un típic clima mediterrani, però la seua proximitat a la mar li dota d’unes característiques climàtiques especials pel fet que els vents de llevant carregats d’humitat, provoquen boires permetent la formació de microclimes més humits. La precipitació mitjana anual és pròxima als 600 mm amb màxims a la primavera (maig) i a la fi d’estiu-tardor (setembre) i un fort període de sequera a l’estiu. Les pluges, a vegades, de caràcter torrencial, provoquen una forta erosió en el paisatge.

La vegetació potencial del paratge van ser els boscos de carrasques (Quercus ilex subsp. rotundifolia) en zones de sòl calcari i de sureres (Quercus suber) en les zones silícies i humides. A causa de la transformació agrícola del sòl, el carboneig, el pasturatge i els incendis (el més greu va arrasar la serra el1992), només queden xicotets bosquets o peus aïllats d’estes espècies i actualment, la major part del territori l’ocupen diversos tipus de matoll, i en menor superfície, formacions de pinedes com el pinastre (Pinus pinaster) i el pi blanc (Pinus halepensis), que gràcies a la facilitat d’adaptació, ha anat envaint zones agrícoles abandonades i substituint els antics boscos de carrasques i sureres.

Ecosistemes més interessants
Suredes. Es desenvolupa exclusivament sobre sòls silicis de rodeno. El sotabosc està dominat per espècies com l’arboç (Arbutus unedo), el bruc arbori (Erica arborea), rusco (Ruscus aculeatus), el càdec (Juniperus oxycedrus) o l’heura (Hedera felix).
Estepars. Són formacions dominades per diferents espècies de estepes que es desenvolupen sobre sòls silicis o descarbonatats com l’estepa negra (Cistus monspeliensis) i estepa borrera (Cistus salviifolius); i a les zones més humides també van acompanyades de l’estepa populifòlia (Cistus populifolius).
Pinedes. És molt freqüent la presència del pinastre (Pinus pinaster) a les zones silícies i també del pi blanc (Pinus halepensis) a les calcàries.
Carrascars. Hi ha una xicoteta zona dominada per la carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia). Amb un sotabosc en què abunden espècies com la coscolla (Quercus coccifera), el margalló (Chamaerops humilis) i l’esbarzer (Smilax aspera).